Primera setmana a Bolívia

Són quarts de set del matí, i en aquesta hora fa exactament una setmana, vaig aterrar a Bolívia.

No sé si m'ha passat ràpid o a poc a poc, reconec que quan penso una setmana ja, sembla que va ser ahir quan vaig arribar, però a la vegada he tingut bastants moments en que les hores no acaben de passar i enyores poder sortir a fer un beure amb algú, o anar a donar una volta per la Seu. En fi, m'he d'acabar d'adaptar a aquesta terra.

Ja a l'avió vaig poder comprovar l'hospitalitat boliviana de la que m'havien parlat, les dues persones que tenia al costat van donar-me el seu número de telèfon per si tenia cap problema. És d'agrair! :)

Què us puc explicar? doncs que això és una terra complicadeta. La ciutat de Santa Cruz és força caòtica per circular-hi, és una de les coses que em fa sentir més insegura, no a nivell de defensió, sinó pel que fa a la seguretat pròpia. No poder-me moure amb seguretat cap als llocs perquè no sé on em dirigeixo, haver de dependre d'estar preguntant i confiar en el que et diuen, bé, temps al temps...

Pel que fa a la feina, ufff... està costant, aquí tot és molt lent i et fan donar mil voltes abans no has pogut resoldre un tema. La cosa més urgent que he hagut de fer és matricular a les noies a les escoles, i en això estic invertint tota aquesta setmana, paperassa cap a aquí, paperassa cap a allà, ara ves al districte d'educació i suplica perquè et facilitin la inscripció a uns centres concrets perquè queden molt més a prop de la Llar (això em va costar anar-hi tres vegades, per culpa de males indicacions) Bé, sembla que per fi avui podré acabar aquest tema, que m'està angoixant força, per cert!

Què dir-vos de la Llar, doncs que les noies són encantadores i els bebès, doncs... com voleu que siguin? una cucada! A la llar comparteixo vivenda amb dues educadores brasileres, que parlen mig espanyol i mig portuguès, així que amb una mica de sort potser acabo aprenent una mica d'un nou idioma, que sempre va bé! Entre això, i que aquí el cine és en versió original, doncs mira, aprofitarem per millorar l'anglès que bona falta em fa també!

L'associació per la que treballo és evangèlica, i a la Llar es viu molt l'espiritualitat. Abans de cada àpat es beneeix i es dóna gràcies a Déu. Jo no sóc creient, però la veritat és que escoltar que la gent té bons desitjos cap a tu i cap als teus i demanar que les coses et vagin bé i surtin com han de sortir, és d'agrair, i més en moment en que et trobes lluny de casa.

M'han passat mil anècdotes, alguns ja ho sabeu, però vaig tenir una arribada estelar amb incidents ja la primera nit. Resulta que alguna cosa em va fer al·lèrgia (o bé una beguda de sèsam, o bé el repel·lent antimosquits) i just abans d'anar a dormir se'm va començar a inflar tota la cara, especialment ulls i llavis. Per sort, només de part externa, ni llengua, ni coll, així que podia respirar bé. Vam anar a la farmàcia i vaig passar la nit amb un parell d'antihistamínics. L'endemà seguia inflada i vam haver d'anar al metge, el resultat? punxadeta al cul i 5 dies de tractament amb antihistamínics i antiinflamatòris. BENVINGUDA A BOLÍVIA!!!  Aquí teniu la mostra del meu estat en plena reacció, m'ha servit per deixar-me clar (tot i que no en tenia cap intenció) que mai em posaré silicona als llavis, no em queda gens bé!

Aquí els autobusos urbans es dieun "micros", són minibusos de 20 places on hi entren unes 50 persones!!! De fet, fan honor al seu nom, ja m'ha passat en dos que he hagut d'anar amb el cap cot perquè no hi cabia. Ostres, sort que no eren trajectes llargs, però si ja normalment sóc bastant el centre de les mirades, en aquestes dues ocasions bufff... crec que era l'espectacle d'animació, jejej.

Una altra cosa a la que crec que em costarà acostumar-me, el paper de vàter. Bé, els que haureu viatjat per sudamèrica ja ho sabreu, aquí el paper no es llança a la tassa, es tira en un cubellet que hi ha a tots els banys. Sempre que he estat per aquest continent és una cosa que m'ha costat, però bé, m'hi hauré d'acostumar, quin remei. Per sort, el bany que utilitzo és exclusiu per a mi. 

Passejant pel barri he descobert que tinc una piscina ben a prop, un hipermercat, i també un cine. Apuntar-me a la piscina crec que també serà una mica odisea, és la piscina olímpica i depèn de l'alcaldia, he d'adreçar una carta al servei d'esports sol·licitant permís per utilitzar-la. No tinc clar que pugui fer-ho, ja que quan vaig anar-hi només hi vaig veure clubs entrenant i ningú particular, el senyor em va dir que sí, però ja veig com van les coses aquí, no te'n pots refiar gaire de les informacions. L'hipermecat, ufff... la veritat es que em va alegrar trobar-me'l, aquí és difícil aconseguir segons quines coses en les botiguetes petites que es regenten des de les mateixes cases, i segons quins productes d'higiene personal doncs a l'hiper hi ha més varietat. 

I finalment per avui, he conegut a la Viviana i al Luís, uns amics de la meva cosina de Lleida que havien estat veïns durant 9 anys, són encantadors, i crec que tindré molta sort de poder relacionar-me amb ells, ja que m'han ensenyat una altra visió de la Santa Cruz que jo estic vivint. Vam anar una nit a sopar a "la casa del Camba", camba és el gentilici afectuós amb el que es descriu a la gent de Santa Cruz, i també el cap de setmana em van convidar a una barbacoa en una finca d'uns parents on vaig poder provar el "mate". Així que ja veieu que em cuiden molt i molt bé. Com podeu veure a la foto segueixen trobant a faltar molt Catalunya, tenen al cotxe una placa amb el nom de la ciutat de Lleida, i els nens van disfrutar amb els regals que els vaig portar de part de la Meri. Moltes gràcies!