Com a educadora
social, no puc més que donar gran importància a les influències que rebem per
part del nostre entorn des del mateix moment del naixement, i és per totes i
cadascuna d’aquestes experiències viscudes que l’educador/a social es fa o, si
més no, penso que és així en el meu cas.
Tinc
un amic que sovint em diu que tinc un elevat grau de justícia social, que a
vegades hi ha coses que s’han de deixar
passar i prou, es refereix a petites coses, sobretot referent a relacions personals.
Aquest comentari sovint em fa pensar en perquè sóc així, perquè em comporto així, si a vegades aquestes
coses em fan fins i tot patir, i sempre arribo a la mateixa conclusió. Per una
banda, em nego a deixar escapar petites injustícies i girar la mirada cap a un
altre costat, per minúscules que siguin, si jo puc fer-hi res, ho intentaré! I
per altra banda, estic convençuda que aquest esperit em ve donat pels diferents
entorns educatius dels que he tingut la sort de nodrir-me.
Evidentment
la família, no recordo concretament que els meus pares tinguessin especial
èmfasi en educar-me (o educar-nos) en alguns trets característics de l’educació
social com poden ser la justícia social, l’esperit crític, la tolerància, la
igualtat, la voluntat de canvi, etc... Suposo que simplement eren coses que es
vivien a casa, formaven i formen, part de la normalitat.
Com
a segon entorn l’escola, tinc la sort de tenir molt bon record de la meva
escola, sé que no és compartit per tot l’alumnat, però en el meu cas és així.
Crec que vaig tenir la fortuna de coincidir amb un gran nombre de mestres
joves, una generació que es prenia l’educació del i de les alumnes amb ganes,
il·lusió i prenent especial rellevància a l’educació en valors. Recordo
xerrades a classe parlant sobre el terrorisme si és que hi havia hagut un
atemptat d’ETA, o campanyes col·lectives com enviar postals i grues de paper a
George Bush i Saddam Hussein en senyal de pau durant la guerra del golf. Tinc
clar que aquells anys d’escola van influenciar positivament en mi.
No
vull passar per alt els meus anys al cau, sé que aquells caps van transmetre’m
part d’aquesta voluntat de canvi que caracteritza la nostra professió i és que quin/a
educador/a social no vol deixar el món una mica millor del que hem trobat?
I
com no, l’entorn informal. Els amics, les relacions personals, la societat, el
dia a dia d’un telenotícies o un diari, una conversa de cafè amb algú
apreciat... tots ells acaben forjant un entramat de xarxes al teu voltant per
les que vas avançant, evolucionant, transitant, aprenent a cada pas, i que contribueixen
a formar-te d’una manera integral.
Per tot això,
crec que l’educador/a social no neix sinó que es fa, però cal que aquest no
acabi mai de fer-se del tot, que segueixi modelant-se. Jo em vull seguir construint,
vull seguir aprenent per fer-me més i millor educadora, perquè en la nostra
professió, al cap i a la fi, el que menys importa és tenir o no una titulació, el que realment és la base és tenir
sentit crític, voluntat de millora i esperit constructiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada