Educació social? Què és això?

Article de gener al Periòdic d'Andorra.

Sovint, quan em pregunten a què em dedico i responc que sóc educadora social, la reacció de l’interlocutor sol ser, i això què és? Estic segura que els educadors i educadores socials que em llegiu hi estareu d’acord i que us hi heu trobat més d’una, més de dues i més de deu vegades! I és que la nostra professió és una gran desconeguda.

Davant la meva explicació més genèrica: “és un/a professional que facilita eines i recursos a  persones i/o col·lectius que tenen alguna dificultat d’adaptació o integració en la societat per a que la seva qualitat de vida sigui el més òptima possible i així apropar-lo a l’assoliment dels seus drets com a ciutadà/na” la resposta de l’oient moltes vegades és: “Ah, assistent social! (terme totalment desfasat, ara són treballadors/es socials). No, l’educador/a treballa directament i conjuntament amb l’usuari i el seu acompanyament és més en el quotidià. En front la cara d’incomprensió de la persona que m’escolta, acabo exposant alguns exemples de lloc de treball: “pots treballar en diferents àmbits, amb persones amb diversitat funcional (- perdona? Què és això? – Discapacitat, responc), pots treballar amb infància en risc per exemple en centres d’acollida, pots treballar als serveis socials bàsics, pots fer docència a persones adultes, pots treballar amb persones amb problemes de toxicomanies o salut mental, també en la dinamització de gent gran... “ Ah! Ets monitora!” Doncs no, no sóc monitora, sóc educadora social, però suposo que sí, el més semblat per a què ens puguem entendre és el monitoratge que entén tothom, amb la diferència que he hagut d’estudiar quatre anys de carrera universitària. Al final acabes cedint.

És una llàstima que una professió tan maca i necessària com la nostra, sigui tan poc coneguda i, de retruc per tant, poc reconeguda. És cert que és una carrera relativament nova a nivell de titulació, té poc més de 20 anys, i que part de la nostra tasca passa per estar a l’ombra de qui acompanyem en el procés d’autonomia, però això no vol dir que ens haguem d’amagar. Des d’aquí vull reivindicar el paper de l’educació social en la ciutadania i reconèixer la feina de tants professionals que ens dediquem a aquesta bonica tasca que no pot ser altra cosa que vocacional.