 |
| Sóc el futur |
Fa estona que intento escriure
aquest post, i és tant el bat-i-bull d’idees, sentiments, records, sensacions
que em recorren de cap a peus que m’està sent impossible posar-les en ordre,
així que aniré esbombant tot el què em passa pel cap.
Han estat dies d’esgotament, de
molta feina, de nervis, d’emoció i d’il·lusió, i avui penso que realment haurà
valgut i molt la pena. Amb 14 o 15 anys, envoltada d’un ambient força hostil, vaig
començar a sentir el cuquet de la independència. Vaig sol·licitar rebre
informació de les JERC i m’emocionava amb les seves enganxines i els concerts
de l’Acampada Jove. No va ser força anys més tard que vaig decidir militar-hi,
va ser per tant, una decisió reflexionada i madurada, i de les JERC cap a ERC
paral·lelament. La meva lluita i militància fins fa 6 anys, havia estat una
causa més aviat filantròpica, tenint clar que havia de lluitar perquè algun dia
en un futur llunyà, es pogués assolir el somni de la independència. Com han
canviat les coses en tan sols 6 anys. Fa 6 anys érem quatre frikis – hippies els
independentistes, i ara, tan sols 2270 dies després podem dir que la història
ha fet un tomb com un mitjó i l’independentisme forma part de la nostra
quotidianitat, del nostre entorn més normalitzat.
Aquests dies penso molt en gent
que ja no hi és, o en gent que no tinc a prop, pot semblar un tòpic repetit per tothom, però certament és
així, malauradament som molts els que tenim (o teníem) al costat, gent que desitjaríem
que poguessin viure amb nosaltres aquests moments.
Penso en les paraules de la
padrina la primera vegada que vaig formar part d’una llista d’ERC “què content
estaria el padrí de veure que vas a unes eleccions amb els d’esquerra”. Penso també en les eleccions del
parlament de 2012, on jo formava part de la candidatura d’ERC a Lleida i ella, velleta, tan sí com no, va voler que el gendre i el nét l’ajudessin
a baixar les escales de casa per poder anar a votar a la llista de la Mireia.
Aquesta va ser l’última vegada que va sortir de casa, un mes i mig més tard va
morir.
Penso en les vegades en que he
sentit explicar a casa quan al besavi Josep se’l van emportar detingut els
nacionals i va acabar morir a la presó de Burgos. No era sindicalista, no era militant
republicà, sempre m’han explicat que simplement era una persona d’esquerres, a
qui li agradava llegir el diari, estar informat i fer petar la xerrada
expressant les seves opinions.
Penso en el Juli, amic de la
família des de gairebé sempre, un dels lluitadors que va quedar pel camí. De la
seva mà, sent president local d’ERC, i la del Jordi vaig entrar a formar part d’aquest
apassionant món de la política i d’ERC. Amb emoció em va venir a dir la
il·lusió que li feia que em comprometés amb aquest projecte.
Penso en el Jordi, i molt aquests
dies! Mai podré agrair-li la confiança que va dipositar en mi donant-me l’oportunitat
de poder representar a la meva ciutat com a regidora. Una de les experiències
que més m’ha enriquit i m’ha fet aprendre de la vida! T'enyoro molt aquests
dies, poder fer-la petar a la Patalin o al Plana i compartir aquest
moment entusiasta! Fins aviat!
Penso en l’Oriol, un gran i jove
patriota que va marxar abans d’hora, i que encara ara, en grans actes tinc la
sensació de que me l’he de trobar, l’última vegada ahir, a l’Avinguda Maria
Cristina. Compartíem una anècdota, ens havíem trobat repetides vegades en llocs
multitudinaris sense proposar-nos-ho. Com trobem a faltar el teu somriure, el
teu bon humor i les teves imitacions. Quina llàstima que t’ho perdis, ho tenim
a tocar!
I en tants altres, però penso sobretot en els que hi
som i els que han de venir, perquè demà farem història per construir-nos el millor futur, SÍ o SÍ!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada