diumenge, 15 de novembre de 2015

Entre 50 i 70 persones mortes en diferents atemptats a l’estat espanyol.

Foto de Luca Rossato. Creative Commons
Un seguit d’atemptats han tingut lloc en el que portem d’any arreu del territori espanyol. Els assassins actuen de la forma anomenada “llop solitari” per la qual no se’ls podria relacionar, a priori, amb cap grup criminal organitzat. Els executors empren diversos mètodes per a les seves actuacions, tant l’arma blanca o de foc, com la combustió o l’asfixia, entre altres. Es creu que els fets poden no haver finalitzat i s’esperen múltiples atacs en les properes dates. Les víctimes són triades de forma arbitrària sense distinció per nivell social, cultural, econòmic o d’origen.

Aquesta és una NO-notícia que, tot i que els fets són reals i de gran gravetat, mai encapçalarà cap portada de diari.

És així senyors i senyores, cada any moren aquesta quantitat de dones víctimes de violència masclista, la majoria a mans de les seves parelles o ex-parelles, però no, aquests fets no són considerats terrorisme. Aquests fets són percebuts ja com un fet gairebé normalitzat per la majoria de la població. No perquè no els importin aquestes dones, sinó possiblement perquè a poca gent els toca de prop i la reminiscència de l’adolescent valor de la heroïcitat (a mi això no em passarà) topa amb l’empatia necessària que cal per lluitar contra aquesta xacra. Bé, potser no és que estigui normalitzat més aviat deu ser que és més fàcil mirar cap a un altre cantó, i, on és ara aquella valentia adolescent?

Portem un parell de dies amb informació a tota hora sobre els atemptats a París. Vull avançar i que quedi clar el meu respecte i condol a les famílies de les víctimes i condemnar profundament qualsevol forma de violència, aquí, a París o a Beirut. Però és que jornades com les d’aquest cap de setmana em fan comprovar una vegada més que hi ha ciutadans de primera i de segona, i que hi ha gent més important que altra, i malauradament els que pitjor ho passen no solen sortir a les portades dels diaris. Sí, és cert, setmanes enrere totes les portades parlaven dels refugiats sirians i països del voltant, però perquè ho feien? Potser perquè ara la problemàtica arriba a Europa? Fa anys que aquesta gent viuen una guerra crua i sagnant i llavors a ningú interessava, simplement perquè eren lluny.

Deia abans que girar la mirada davant d’un assassinat o d’un acte de violència masclista sol ser bastant habitual per aquest sentiment de “a mi això no em passarà” o bé, “això al meu entorn no passa”, només vull que reflexioneu una mica en el vostre entorn? Vosaltres i qualsevol persona sou incapaços de posar-vos al 100% dins de la intimitat de les persones, hi ha desenes, centenars i fins i tot milers de dones que pateixen situacions de violència i que ni ens podem imaginar qui són. De totes les classes socials, econòmiques, culturals, amb una vida social, laboral i personal totalment normalitzada i realment imprevisible que es trobin en aquesta situació. Perquè és una violència que es viu en silenci, una violència que anul·la, una violència que avergonyeix, una violència que aconsegueix fer-te sentir culpable, una violència que passa sovint desapercebuda al nostre entorn amb subtilesa, però no per això deixa d’existir.

I sí, els assassinats repetits de dones són una forma de terrorisme, perquè causa terror, però potser no el suficient perquè els senyors i senyores que manen tinguin el valor d’arremangar-se i fer realment polítiques efectives i tolerància zero enfront aquests fets. Per què no hi ha una concentració de rebuig als peus dels ajuntaments cada vegada que mor una dona? Massa feina, seria massa sovint, potser? Pel cost econòmic no serà, no? Possiblement ens hi acostumaríem massa aviat i a la tercera o quarta molts ja pensarien “ufff... una altra vegada, jo aquesta em quedo a casa”




Publica un comentari a l'entrada