dimarts, 5 de gener de 2016

El 27 de setembre vaig plorar molt. (la meva carta als reis)


El 27 de setembre vaig plorar molt, em vaig passar el dia plorant. Estava emocionada per ser partícip d’una jornada que havia de ser històrica. Sí, sóc de llàgrima fàcil, alhora que una persona que m’il·lusiono i m’arremango per aconseguir allò en el que crec. Vaig veure centenars de persones arribar als col·legis amb un sol objectiu, VOTAR INDEPENDÈNCIA. Vaig compartir converses històriques i emocionants que em varen fer tornar a plorar. Vaig veure reflexions i rectificacions d’última hora que deixaven de banda l’emprenyament fent cas tant al cor com a la raó. Vaig veure gent d’ERC votar a la CUP i això em feia mal, tot i comprendre-ho en part. I sobretot vaig veure uns resultats que poca gent esperava i que em van dissoldre finalment amb les poques llàgrimes que em quedaven.

Quan la CUP va decidir no participar de la candidatura unitària, el meu primer sentiment va ser:  “doncs ERC tampoc” i vaig plantejar-me votar CUP si ERC en formava part. Passat un parell de dies de l’acord, amb el cap fred, i menys emprenyada, vaig entendre que hi havia qui en sabia més que jo i si aquesta havia de ser la fórmula per aconseguir la República, no hi posaria pas pals a les rodes, al contrari, m’arremangaria tant com pogués per fer-ho possible. I així va ser que, una mica amb la pinça al nas, vaig formar part de la campanya de Junts pel Sí com he fet en qualsevol de la resta de campanyes d’ERC. No vaig dubtar mai de l’honestedat dels qui compartia feina, i van ser moltes les persones que se’m van acostar per dir-me Convergència us trairà, en Mas no s’hi pot confiar, i coses per l’estil. No ha estat així, no em sento traïda.

Durant aquests tres mesos de converses, heu estat moltíssims els qui m’heu aturat pel carrer per preguntar-me com ho veia, a cada botiga on entrava, en converses de cafè, en sopars d’amics. És inevitable i m’enorgulleix que em pregunteu, evidentment la gent de la Seu i la comarca, coneixeu de la meva implicació política i social, i per tant m’agrada que ho feu. He de dir però, que ha estat esgotador, he hagut de transmetre-us, o si més no intentar-ho, que estava fermament convençuda que això acabaria bé, que estem condemnats a entendre’ns perquè tots volem el mateix, i que la tibantor forma part del joc polític, però tot això jo no m’ho creia. Hem arribat a un estat d’esgotament en el que pel mig hi hem posat a més, una nova campanya electoral, que a sobre era totalment desmotivant perquè l’argument fàcil era, què coi hi hem d’anar a fer a Espanya?, i per tant, el grau de desgast personal que porta tota la població és exorbitant. Jo estava i estic cansada, però no podia permetre que la gent que no esteu “malalts de política” com alguns de nosaltres, us enfonséssiu més.

No vaig confiar mai que la CUP cedís per investir a Mas. Va ser la seva bandera en campanya, i va ser, possiblement, el què els va fer aconseguir uns resultats que tots sabem que una part són vot prestat. Quan tens un vot prestat, tens clar encara més que no pots fallar als teus votants amb la intenció de fidelitzar-los, però la COHERÈNCIA no està renyida amb la RESPONSABILITAT, tal i com va explicava un d’aquests dies algun dels seus militants més coneguts. Aspectes com el pla de xoc social i altres condicionants que havien demanat, no han estat un sacrifici, estic segura, per gran part de Junts pel Sí, com a mínim tota la gent d’ERC hi està d’acord. Per aquest motiu, el 28 de setembre, al refer-me, em va agradar que haguéssim d’entendre’ns amb la CUP, seria una forma d’anar incloent programa social i d’esquerres al nou mandat i sobretot al nou país i a la nova República. El què em molesta, és la pèrdua de temps aquests tres mesos fent-la ballar, però no seré jo qui valori els processos interns de decisió de partits aliens. Em molesta també que, gran part de la població ha confiat en ells i ara se senten traïts , bé sigui perquè els van confiar el vot, o bé sigui perquè aquests mesos s’han mostrat esperançats en que desencallarien el tema del “qui”.

Arribats a aquest punt, a data d’avui, només veig una solució i aquesta passa només pel desenrocament de Junts pel Sí, és a dir, pel desenrocament del sector de Convergència, i això es tradueix en el pas al costat d’Artur Mas. Tenim l’oportunitat que tants hem anhelat a tocar, i em sembla totalment ridícul que estiguem discutint per un “la pilota és meva i jo dic qui juga”. La roda de premsa d’aquest migdia del president Mas m’ha deixat totalment sorpresa, fins i tot avergonyida. Havia oblidat aquest Mas xulesc i orgullós, i no m’ha agradat. Amb una retirada podríem veure satisfetes moltes de les demandes de la població. Per una banda, i principalment, tindríem resolt el tema de la investidura i aconseguir que el mandat més important de les nostres vides tiri endavant tal i com vol la majoria de la població. Per altra, satisfer a la CUP amb els seus desitjos de no veure a Mas president. I finalment, Mas té l’oportunitat d’apartar-se dignament i orgullosament, “sacrificar-se” no ell, sinó la “seva” presidència en benefici del país i sobretot de la independència. L’honoraria moltíssim, podria quedar a l’alçada d’altres presidents honorífics de la història de Catalunya, i és que la GENEROSITAT I HUMILITAT, en moments transcendentals com el que estem vivint, li serien recordats per tota la història, i poder passar a escriure el seu nom com un màrtir o un heroi del procés, el què ell es vulgui considerar.

M’és igual qui cedeix més que l’altre, més igual qui té més diputats que l’altre, m’és igual tot, jo només veig 72 diputats independentistes, incapaços de posar-nos d’acord amb un objectiu comú i pel que estic convençuda que els 72 tenen ganes d’arremangar-se i treballar per la construcció de la nova República Catalana.

Aquesta és la meva carta als Reis, els únics reis en els que crec, els reis republicans, els que donen i no prenen, els que satisfan somnis i il·lusions a petits i grans, i als qui els confio els meus desitjos per aquest 2016.

ENTENEM-NOS, CEDIM, APARTEM L’ORGULL I FEM LA INDEPENDÈNCIA!


Salut i República!
Publica un comentari a l'entrada