dijous, 29 de desembre de 2016

Una nova oportunitat


Vagi a l’avançada que no conec suficientment els detalls del cas i, segurament, em podria estalviar aquest article. Però aquestes línies no són més que una opinió, totalment personal i subjectiva.

Sabran alguns lectors que la meva professió és l’educació social, i com a educadora social, la meva feina es basa principalment, en oferir segones, terceres, quartes i les oportunitats que calguin per millorar la situació de les persones.

Fetes aquestes dues prèvies, entro directament en matèria. Aquesta darrera setmana he vist en diversos mitjans de comunicació cert alarmisme degut a que un infant era retornat a la seva mare biològica després de 4 anys d’estar amb una família d’acollida en procés preadoptiu. La mare biològica es va quedar embarassada amb catorze anys estant ella institucionalitzada en un centre d’acollida. En aquell moment, algú, els professionals amb el rigor que els pertoca, van decidir que el millor per ambdós infants era que el nadó fos acollit per una família d’acollida. No entraré a valorar tal decisió, confio en la professionalitat de les persones encarregades d’avaluar-ho. Tornem a la situació actual, al llarg d’aquests quatre anys, la mare biològica ha crescut, s’ha desenvolupat, ha madurat i ha canviat com ho fem totes les persones dia a dia en la nostra vida. Vull posar èmfasi en que segurament HA CANVIAT, recordem que no era més que una nena/jove adolescent, i és ara, quatre anys després i durant aquests quatre anys, que haurà hagut de demostrar que està capacitada per educar, tenir cura i fer-se càrrec de l’infant.

Vull creure que el procés ha anat així, de fet n’estic bastant convençuda, la mare haurà hagut de sotmetre’s a un seguiment acurat per part dels Serveis Socials i altres serveis d’atenció i protecció a la infància, per tal d’optar a que se li doni una segona oportunitat. O potser és la primera, perquè amb catorze anys, poc o gens va poder decidir. Si les diferents institucions implicades en la resolució del cas decideixen que la jove és vàlida per exercir de mare i que el nen es desenvolupi en un entorn de protecció, per què no pot optar aquesta senyora a recuperar allò que és seu i que en el seu dia es va trobar immersa en una situació de maternitat que en aquell moment no podia ser capaç d’afrontar.

Per què ens costa tant oferir noves oportunitats a la gent? Per què María José no té dret a compartir la resta de la seva vida amb el seu fill, i en Joan amb la seva mare? Tingueu clar que aquests seran sotmesos a un especial seguiment per part dels serveis social que en garantiran el bon desenvolupament, la cura i un entorn afavoridor i de protecció per al menor. Per què som una societat tan dura on sembla no estar permès equivocar-se, quan una de les millor maneres d’aprendre és a través de l’assaig-error? Per què entenem el fracàs com a desastre, enlloc d’una nova oportunitat per millorar?


Evidentment no m’oblido de la família acollidora i els durs moments que estan passant, però cal recordar que són això: una família acollidora, amb caràcter temporal i possibilitat de retorn de l’infant al nucli biològic. Caldrà que aquests pares, perquè també són els pares, disposin d’un bon acompanyament en el procés de dol i desvinculació del seu fill. 
Publica un comentari a l'entrada