dimecres, 24 d’octubre del 2018

10 anys d'Oficina Jove de l'Alt Urgell

Avui, més de dos anys després, és un dia fantàstic per reactivar el blog. Avui és un dia especial!



El 24 d’octubre de l’any 2008, en el marc de la Trobada Nacional de Polítiques de Joventut, inauguràvem a la Seu d’Urgell, l’Oficina Jove de l’Alt Urgell. Els mesos previs van ser un llarg reguitzell de tasques, feines i objectius a complir. Adequació de l’espai, gestionar i reubicar els serveis que hi havia anteriorment, vehicular la gestió dels recursos humans de Consell Comarcal i Ajuntament per tal de començar a treballar conjuntament i en un únic sentit i espai, discussions de temàtica legal amb secretaris i interventors de les diferents administracions implicades pel redactat del conveni i un llarg etcètera d’ocupacions que vam gestionar, sobretot, amb molta, molta il·lusió.

Finalment, enmig del que havia estat fins llavors, l’esdeveniment de tipus congressual amb més participants realitzat a la Seu, amb més de 500 persones inscrites, vam inaugurar a les instal·lacions del Centre Cívic l’Escorxador, l’Oficina Jove, llavors anomenada Oficina d’Emancipació.
Jo, llavors, n’era la responsable política i, puc dir, que és amb diferència el projecte polític que més m’enorgulleix haver pogut contribuir a crear. L’Oficina Jove de l’Alt Urgell, o l’OJAU, com l’anomenem “els de casa”, va convertir-se en un referent nacional, i això no es va fer sol. Va ser, especialment, gràcies a les persones que diàriament dedicaven la seva jornada laboral a esmerçar esforços perquè així fos. Va ser, també, gràcies a que els i les responsables polítics del moment, van creure en el potencial que la Seu i l’Alt Urgell, tenien per tal d’ubicar-hi un servei com aquest, ja que la feina d’anys n’era un bon aval. I va ser també, gràcies a tots aquelles persones usuàries que us vau adreçar a l’OJAU per tal de buscar orientació, assessorament, informació o el què us calgués, i vau decidir confiar en nosaltres. En resum, la clau de l’èxit, va ser perquè tothom que hi era implicat, va creure en el projecte i se’l va fer seu, fent un pas més en les polítiques de joventut i prioritzant tots aquells aspectes que contribueixen al bon desenvolupament integral dels i de les joves, com són per una banda els àmbits de l’emancipació (estudis, feina, salut, habitatge...) així com també la participació en l’entorn i vida social (associacionisme, voluntariat, oci i lleure, etc...)
Crear un projecte és difícil, bastant, però més difícil és mantenir-lo, i sobretot, mantenir-lo a nivell, cal per a tal fi, dedicació, perseverança, innovació i, més que res, molta il·lusió.
Espero poder felicitar de nou a l’OJAU pels seus quinze, vint, vint-i-cinc anys, i quants més millor, i poder dir, de nou, que la Seu i l’Alt Urgell són un referent de país en les polítiques de joventut.
Per molts i molts anys, OJAU!
 
Mireia Pellicer i Martí
Regidora i consellera comarcal de joventut 2007-2011

dijous, 29 de desembre del 2016

Tolerància zero

Article de desembre al Periòdic d'Andorra.

L’assetjament, el bullying, el moobing,  entre altres, són maneres de referir-se a la discriminació i agressió cap a persones que, per algun tret diferencial, són víctimes d’acusacions, burles i atacs sense altre motiu que l’enveja per part de qui assetja. Quan parlem d’assetjament, ens referim a un alt volum i continuat d’accions ocasionades cap a la persona, però no hem d’oblidar-nos de les petites i ocasionals agressions, i aquí, les dones en som les principals receptores.

En som les receptores, i sovint, o bé ni ens n’adonem, o n’obviem la seva existència, suposo que per una simple percepció de practicitat, però no, senyors i senyores, mirar cap a un altre costat no pot ser mai el més pràctic i molt menys el més efectiu, és totalment contraproduent.
En el cas de les dones, a més, la subtil agressió passa sovint per l’aspecte sexual i em refereixo a la pràctica sexual. Freqüents, continuades, simples i fàcils són les manifestacions cap a qualsevol dona sobre la seva vida sexual, o si més no, suposada vida sexual, perquè com la de tothom, només ella serà qui la coneix suficientment com per parlar-ne.

Aconseguir un lloc de treball o un càrrec de responsabilitat, posa en safata el poder plantejar-se quin ha estat el camí per aconseguir la fita, i malauradament, massa sovint encara, les llengües no tarden a garantir que els mèrits no són altres que haver posat en pràctica les seves aptituds eròtico-sexuals.
Les valoracions subjectives del nostre cos anant pel carrer per part de desconeguts, hi ha qui les pot considerar amables, però no senyores i senyors, quantes vegades han vist vostès dones baladrejant de vorera a vorera la major o menor bellesa d’un home? Poques, o cap, oi? Les mirades lascives cap a un escot de mida i llargada que sigui, no me’l poso per complaure’t a tu, me’l poso perquè m’agrada a mi, perquè m’agrada el meu cos, sigui com sigui aquest, que et quedi clar!


Cal estar alerta i entrenar-nos per percebre aquestes malvades manifestacions. No podem acceptar cap bri de tolerància envers situacions com aquesta, o tantíssimes altres a les que estem exposades constantment, cap persona, home o dona, tan és, podem tolerar-les. Jo no ho permetré, que et quedi clar!

Reforma horària

Article de novembre al Periòdic d'Andorra.

Quan anem de viatge a l’estranger, poc ens costa adaptar-nos als horaris que ens marca la seva societat. Si sabem que a la majoria de països d’Europa se sopa a partir de les set de vespre i que a les deu de la nit no trobarem cap restaurant obert, o ens serà molt difícil, adaptarem la jornada per tal de poder satisfer les nostres necessitats. Si hem tingut la sort de saltar cap al centre i sud amèrica, sabreu que allà els horaris els marca la sortida del sol. I és que , no ens n’adonem de la importància i necessitat d’aprofitar la llum solar i nodrir-nos des de primera hora de l’energia que l’astre rei ens proporciona.

La manca de coneixement sobre la proposta de reforma horària, segurament fa que molta gent vegi amb certa recança el fet d’haver de sopar tan d’hora, però imagineu-vos per un moment viure en una societat amb els següents horaris:

Set del matí, tothom llevat i sortim de casa amb un bon esmorzar, res d’un cafè de peus o un parell de glops de llet, esmorzar complet i a les vuit tothom a la feina i la canalla a escola. A mig matí, cap a les onze, ens podem prendre 10 minuts per fer un Snack que ens ajudi a continuar el matí. És la una del migdia i descansem 30 minuts per escalfar-nos el dinar que haurem portat a la carmanyola, substituïm la mitja hora de l’esmorzar per l’hora de dinar. Retornem a les nostres tasques fins a les quatre de la tarda que pleguem. És l’hora de recollir la canalla a l’escola, i dur-los si és el cas, a activitats extraescolars que no s’allarguin més enllà de les sis. A les set tothom és a casa, fent deures, preparant dutxes, àpats, motxilles per l’endemà i a les vuit tothom a taula a sopar. És l’hora de començar els informatius i el programes de prime time que poden compartir-se en família. En breu arribarà l’hora de cadascú per anar a dormir i esperar que arribi l’endemà.

Aquest horari és beneficiós per moltes coses, per una banda perquè unifica els horaris de la majoria de la societat i promou espais familiars per compartir entre tots els membres, i per altra perquè millora els hàbits en la alimentació, i és que uns horaris més endreçats, tenen beneficis notables per a la nostra salut. També té conseqüències econòmiques, ja que amb aquesta proposta el rendiment personal a la feina és molt més alt i ens tornem més productius, així com l’atenció dels infants i joves pel que fa a l’adquisició de coneixements i la capacitat de concentració en els seus estudis. Adoneu-vos també que, amb la proposta que us faig, teniu aproximadament des de les quatre de la tarda fins a les deu de la nit per gaudir de temps familiar, d’oci, de lleure, de tasques personals, de la llar, etc... Teniu ara una mitjana de cinc o sis hores diàries per dedicar a tot això? Possiblement, no.


Doncs bé, que estic convençuda que hem de treballar per assolir aquest canvi, cal que administracions públiques, els sectors de l’oci, la cultura i el consum, les empreses privades i els serveis educatius, entre altres, posem fil a l’agulla i busquem el moment zero on podrem posar ordre als nostres horaris, fer-los més homogenis per a tothom i gaudir de millor qualitat de vida. 

Una nova oportunitat


Vagi a l’avançada que no conec suficientment els detalls del cas i, segurament, em podria estalviar aquest article. Però aquestes línies no són més que una opinió, totalment personal i subjectiva.

Sabran alguns lectors que la meva professió és l’educació social, i com a educadora social, la meva feina es basa principalment, en oferir segones, terceres, quartes i les oportunitats que calguin per millorar la situació de les persones.

Fetes aquestes dues prèvies, entro directament en matèria. Aquesta darrera setmana he vist en diversos mitjans de comunicació cert alarmisme degut a que un infant era retornat a la seva mare biològica després de 4 anys d’estar amb una família d’acollida en procés preadoptiu. La mare biològica es va quedar embarassada amb catorze anys estant ella institucionalitzada en un centre d’acollida. En aquell moment, algú, els professionals amb el rigor que els pertoca, van decidir que el millor per ambdós infants era que el nadó fos acollit per una família d’acollida. No entraré a valorar tal decisió, confio en la professionalitat de les persones encarregades d’avaluar-ho. Tornem a la situació actual, al llarg d’aquests quatre anys, la mare biològica ha crescut, s’ha desenvolupat, ha madurat i ha canviat com ho fem totes les persones dia a dia en la nostra vida. Vull posar èmfasi en que segurament HA CANVIAT, recordem que no era més que una nena/jove adolescent, i és ara, quatre anys després i durant aquests quatre anys, que haurà hagut de demostrar que està capacitada per educar, tenir cura i fer-se càrrec de l’infant.

Vull creure que el procés ha anat així, de fet n’estic bastant convençuda, la mare haurà hagut de sotmetre’s a un seguiment acurat per part dels Serveis Socials i altres serveis d’atenció i protecció a la infància, per tal d’optar a que se li doni una segona oportunitat. O potser és la primera, perquè amb catorze anys, poc o gens va poder decidir. Si les diferents institucions implicades en la resolució del cas decideixen que la jove és vàlida per exercir de mare i que el nen es desenvolupi en un entorn de protecció, per què no pot optar aquesta senyora a recuperar allò que és seu i que en el seu dia es va trobar immersa en una situació de maternitat que en aquell moment no podia ser capaç d’afrontar.

Per què ens costa tant oferir noves oportunitats a la gent? Per què María José no té dret a compartir la resta de la seva vida amb el seu fill, i en Joan amb la seva mare? Tingueu clar que aquests seran sotmesos a un especial seguiment per part dels serveis social que en garantiran el bon desenvolupament, la cura i un entorn afavoridor i de protecció per al menor. Per què som una societat tan dura on sembla no estar permès equivocar-se, quan una de les millor maneres d’aprendre és a través de l’assaig-error? Per què entenem el fracàs com a desastre, enlloc d’una nova oportunitat per millorar?


Evidentment no m’oblido de la família acollidora i els durs moments que estan passant, però cal recordar que són això: una família acollidora, amb caràcter temporal i possibilitat de retorn de l’infant al nucli biològic. Caldrà que aquests pares, perquè també són els pares, disposin d’un bon acompanyament en el procés de dol i desvinculació del seu fill. 

Viure sense fum


Article d'agost al Periòdic d'Andorra

Abans de tot, deixeu-me dir que no sóc, o no he estat mai una d’aquelles persones repel·lents que no suporten gens ni mica el fum del tabac. Sí que és cert que la seva olor m’ha desagradat sempre bastant, fins i tot en èpoques, ja fa anys,  en què, absurdament, he caigut als suposats plaers de l’esmentada herba, esdevenint una ridícula fumadora social, és a dir, sense cap mena d’addicció, simplement com a ritu social, però sempre n’he tolerat força la seva presència. El què deia, l’olor de tabac no m’ha agradat mai, fins i tot quan jo he fumat. No he fumat mai al cotxe, o a casa, i al apagar la burilla sovint sentia la necessitat de rentar-me les mans i menjar un xiclet. Com vam agrair, i no ens n’havíem adonat, de l’arribada de la llei antitabac. Poder sortir a sopar o de festa i no arribar a casa amb la roba impregnada d’aquella ferum fastigosa.

Doncs bé, des de fa unes setmanes, he desenvolupat una interessant habilitat. Sóc capaç d’identificar algú fumant o bé la simple presència d’un cendrer amb burilles a una bona garbera de metres de distància, i no només això, és que a sobre em molesta solemnement, arribant a provocar-me un estat agut de malestar. És un dels danys col·laterals de convertir-se en una persona gestant, que totes aquelles males aromes s’identifiquen amb molta més facilitat, imagino però, què amb alguna raó que deu amagar la mare natura, vull creure que per algun motiu protector.

I resulta que això, que d’unes setmanes ençà, m’he adonat que és impossible viure sense fum. Vaig pel carrer, tot sovint, tapant-me amb la mà la boca i el nas per evitar ensumar tabac, no tant per evitar que accedeixi en mi el fum, que sovint no arriba ni de bon tros, és simplement l’olor (pudor) que l’acompanya i que és capaç de provocar en mi un espectacle públic de regurgitacions que pel bé de tothom procurarem evitar el màxim possible. Prendre quelcom en una terrassa sense que s’encengui una cigarreta al teu voltant és missió impossible, i aquí sí que sovint la proximitat sol fer que accedeixi cap a tu la fumerada. La meva situació no deixa més que ser anecdòtica i puntual, espero! però sovint penso en persones que degut a malalties com la hipersensibilitat química, deuen patir i molt amb aquest tema i tants altres.

Estic convençuda que mai us heu fixat en la gran quantitat de gent que segueix fumant, és impossible creuar-te amb una desena de persones i que cap d’elles dugui un cigarret a les mans. Vaig tenir la sort de viure durant uns mesos a Bolívia, i allà sí que vaig adonar-me que la gent no fumava, o n’hi havia molt poca que ho feia. Segurament era degut al preu prohibitiu dels paquets, o potser per una qüestió cultural, ja que l’alcohol també té un elevat cost i el seu consum està molt estès.


Doncs res, una d’aquelles reflexions que no m’havia fet mai, i que ara, obligada per la situació m’ha fet adonar-me’n i he volgut compartir aquí. És impossible viure sense fum!